Antecedents Musicals

El que té ser fill de músic és que pots arribar a odiar la música si als 8 anys et matriculen a un conservatori de música de tall clàssic, però això ho deixo per una altra història: aquí em centraré en la música com a consumidor de la mateixa.

Què vaig mamar de petit? Doncs m’imagino que el que la majoria, les bestieses habituals de música infantil, i com no, ara que torna a estar de moda, “La Trinca”, més endavant “Huapachá Combo”...d’aquí que sortís com sortís jo a nivell d’intèrpret i compositor: música + humor + performance = espectacle i diversió. Potser al final de la meva infantesa es va començar a veure algun tret diferencial respecte a la resta de companys de la meva edat quan van caure a les meves mans uns quants singles “diferents” dels que destacaria: “Un paso adelante...” de Madness, “Rama Lama Ding Dong” de Rocky Sharpe & The Replays (seguim amb el performance), “My Sharona” de The Knack, i “I don’t like Mondays” dels Boomtown Rats. Música molt diversa però poc habitual dins el meu cercle.

En el pas de la bàsica al batxillerat, vaig viure els booms Rock & Ríos i Tequila com quasi bé tots els de la meva generació (va ser la banda sonora de les colònies de fi de curs d’aquell 1982 de Naranjito, repetit i corejat una i altra vegada). I com no: quin no ha estat heavy alguna vegada? El boom de Barón Rojo i Obús aquí, Iron Maiden i AC/ DC a nivell internacional (llavors encara no teníem als “classics” al nostre abast), entre molts d’altres.

Durant l’adolescència vaig patir el boom de les radio fórmules, el que em va fer escoltar molt techno comercial, guardant un especial record dels China Crisis, ara no sabria dir per què, però el que realment em va marcar a aquesta etapa de la meva vida van ser dos fets:

1. La discografia del pare de l’Arxi, un malalt de la música que es deixava una pasta amb discs i equips de música, cosa que em sorprenia gratament (no hi veia als meus pares, amb una actitud així)

2. La cinta de casset que em va deixar el Pere de Terrassa amb cançons de la llavors anomenada “movida madrileña”

A través del primer vaig aconseguir el “Complete Madness”, un disc que marcaria la meva vida musical (em considero el fan nº 1 d’aquesta banda) i també el “Gosh It’s” i “Forgin’ Ahead” dels Bad Manners, el que iniciaria la meva clara inclinació cap el món de l’ska, així com els tres discs dels Blues Brothers, el que iniciaria un aprofundiment en la recerca de la música negra americana, principalment el blues i el soul. A partir dels anglesos vaig accedir a altres bandes que també em marcarien molt com són els Dexys Midnight Runners o els King Kurt.

A través del segon vaig descobrir el costat desenfadat, despreocupat, provocador, fresc, grotesc i creatiu de la música a través de diferents grups d’aquella moguda, en la que més tard m’hi vaig posar molt: hi havia els Pegamoides, Aviador Dro, Estación Victoria, Radio Futura, Loquillo, Inhumanos, Peor Impossible, La Mode, Poch i Rossendo (sento incloure’l a aquest sac però hi era, a la cinta).

Doncs si posem tot això a una cocktelera, i hi afegim el boom Gurruchaga amb la Mondragon (quin concert més bo, al Born, amb el Loquillo), tenim un cocktail de música - banda – show – performance – diversió que defineix a la perfecció la meva actitud en vers la música.

A partir d’aquí, a l’edat universitària, ja em vaig “professionalitzar” com a consumidor musical, però això ho deixo per a un altre dia.

EL PERNIL D'ÀNEC

Seguint amb els dies de fred, que donen una mica de temps lliure i amb el bon costum de guardar una recó al frigorífic per a les nostres debilitats, he tornat a fer un pernil d’ànec, un dels aperitius (o el que sigui) més bons i fàcils de fer.

Com sempre, necessitem una bona matèria primera: un bon magret (pit) d’ànec a poder ser fresc, però si no partint d'un de congelat també queda força bo. Jo el que faig primer és arrebossar-lo amb all picat per a que absorbeixi una mica d’aroma (també surt molt bé amb all en pols del que venen amb les espècies, que és més manejable), i el poso a marinar en una barreja de 75% de sal grossa i 25% de sucre a un recipient tapat. Les proporcions de sal i sucre varien en funció de la recepta, anant de les proporcions que he dit fins a un 50-50%. No tinc cap criteri del per què del sucre (alguna vegada he sentit que era per a que no quedés massa ressec) pel que ho continuo fent amb 75-25% doncs sempre m’ha quedat molt bo.

Aquest recipient ha d’estar reposant 48 hores al frigorífic. Una vegada passat aquest temps, traiem el magret, el rentem amb aigua i l’eixuguem bé amb un paper de cuina. El següent pas és un procés de curat, a l’igual que un bon embotit o pernil de porc, durant un parell de setmanes. Segons els cànons s’ha de penjar a un lloc airejat, fred i sec, però com la majoria no disposem d’un espai amb aquestes característiques, hem de buscar una alternativa, i aquesta es diu “No Frost”. Els frigorífics “No Frost”, una de les característiques que tenen és que ressequen els aliments que no estan ben tapats(fixeu-vos si no amb com uns glaçons al congelador van minvant amb els dies), el que ens farà les funcions de “lloc fred i sec”.

Abans de posar-lo a curar, l’arrebosso amb unes quantes boles de pebre negre trencades, que li donen un gust molt bo al pernil d’ànec. El motiu de fer servir les boles trencades és que (apart de ser més aromàtic que el pebre molt), a l’hora de servir és més fàcil d’espolsar del pernil a qui no li agradi aquest puntet picant.

Una vegada arrebossat, el poso un un plat amb un tros de paper de cuina sota i un altre sobre el magret, per absorbir el possible suc que pugui deixar anar durant la curació, sense cap més tapa.

Passats els 15 dies de rigor al frigorífic “no frost” ja estarà a punt per menjar. A partir d'aquí jo ja el guardo embolicat amb paper de cuina dins una bossa de plàstic i a la nevera, si no pot arribar a assecar-se molt. Com sempre, tot dependrà de la velocitat de consum.