Des de quant ve la meva afició pel vi? Ni me’n recordo...de quan tenia 3 anys i l’oncle Joaquin em prenia al celler de casa seva a fer el “gotet” de mistela, de quan tenia 4 anys i tot sopant bevia un porronet de vi amb gasosa mentre mirava els dibuixos animats dels Beatles (us ho juro, existien), de quan la iaia em treia un plat de rodots amb xocolata i un gotet de vi ranci, de quant la tia Cinta preparava aquelles llesques de pa amb vi i sucre per berenar...des de sempre: és el que té venir d’un poble on tothom té botes a casa i no falta mai el vi, això es converteix un element quotidià.
L’adolescència, una de les coses que porta, és voler trencar amb tot, ser diferent, el que em va dur deixar de banda el vi per dedicar-me exclusivament a la cervesa: litres i litres de cervesa fins que un dia l’estómec diu que ja no n’hi cap ni una gota més i et fa passar als combinats (primer Bacardí amb Cola i després Gin Tònic). També influeix al canvi el que comencés a guanyar-me els primers duros, és clar.
De fet no vaig tornar de forma seriosa al món del vi fins que vaig començar a sortir amb la meva dona, coincidint amb l’època que van començar a embotellar el vi a la cooperativa del poble. Vaig començar amb “Riojas de a mil”, com eren els Cune, Siglo, Coto, Viñarreal, algún Càceres, Faustino o Arienzo, y molt esporàdicament algún Riscal, Murrieta o Imperial, i amb blancs catalans tipus Blanc Pescador i Viña Esmeralda. Per aquesta època vam descobrir, i ens vam fer habituals del Celler de Sants (fins hi tot hi vam fer el bateig de la nena), el que ens va obrir el meravellós món dels “Ribera de a mil quinientas” com eren els Protos, Arzuaga, Pesquera, així com als Raïmats catalans.
A partir d’aquí vam començar a planificar els nostres viatges anuals a Galícia parant a diferents bodegues per carregar vi per a casa, doncs amb la nena ja no podíem sortir tant, descobrint que hi havia Riojas i Riberas apart dels que hi ha al súper: anàvem per la “ruta nord” de La Rioja Alavesa / Alta (descobrint els Vallobera, Altun, Sierra Cantabria, Solagüen, Señorío de P. Peciña, Viña Saturnia, Santa Daría...), parant a dinar un bon menú Riojano a Briñas, i tornant per la “ruta sud” de la Ribera del Duero (descobrint els Arco de Curiel, Callejo, Cillar de Silos, Conde de Siruela, Marqués de Velilla, Viña Pedrosa, El Lagar de Isillas...), evidentment parant a dinar un bon “asado” a Aranda de Duero. Encara que em faci una mica de vergonya dir-ho, vaig arribar a acumular unes 120 ampolles a casa, tot coincidint amb la rehabilitació de La Ferreria. En quant a blancs, comença la apertura cap a la gran família galega (ribeiros, albariños i godellos), axi com als Chardonnays catalans (Raïmat i Jean Leon, sobre tot). La inauguració de la Ferreria, juntament amb una coincidència familiar amb la bodega d’Álvaro Palacios a Gratallops, va marcar un punt d’inflexió en la meva percepció del món del vi, però això ho deixo per a un altre dia.
viernes, 18 de diciembre de 2009
miércoles, 16 de diciembre de 2009
PATXARAN 2009
Encara tenim 6 litres de crema d’anís que ens van sobrar de l’any passat, però enguany ens han fallat els proveïdors d’endrines i només en podrem fer una garrafa. A més a més s’afegeix un contratemps: des de que em porten les endrines fins que anem a La Ferreria per poder fer l’elaboració passaran unes 3 setmanes, el que m’obliga a congelar-les per a que no es facin malbé. Sortirà bé, enguany?
Quantitat: 3 litres (em sobren 3 litres per a l’any vinent)
Resultat: Haurem d’esperar fins a Pasqua.
Ingredients: Crema d’anís Las Cadenas (Hijos de Pablo Esparza, Villaba – Navarra, 24º), endrines, grans de cafè torrefacte, canyella i vainilla.
Elaboració: a una garrafa de vidre amb capacitat de 4 litres, posar-hi 3 litres de la crema d’anís. Acabar d’omplir la garrafa amb les endrines ben netes de fulles (1/4 part de la garrafa o l’equivalent a 1 litre), uns 30 grans de cafè torrefacte, 1 branca de canyella i 1 branca de vainilla. Deixar macerar en un lloc fresc i fosc aproximadament durant 6 mesos.
Quantitat: 3 litres (em sobren 3 litres per a l’any vinent)
Resultat: Haurem d’esperar fins a Pasqua.
Ingredients: Crema d’anís Las Cadenas (Hijos de Pablo Esparza, Villaba – Navarra, 24º), endrines, grans de cafè torrefacte, canyella i vainilla.
Elaboració: a una garrafa de vidre amb capacitat de 4 litres, posar-hi 3 litres de la crema d’anís. Acabar d’omplir la garrafa amb les endrines ben netes de fulles (1/4 part de la garrafa o l’equivalent a 1 litre), uns 30 grans de cafè torrefacte, 1 branca de canyella i 1 branca de vainilla. Deixar macerar en un lloc fresc i fosc aproximadament durant 6 mesos.
PATXARAN 2008
Tenim tota la crema d’anís de l’any passat.
Aquest any vam aconseguir les endrines, part de La Pobla de Lillet (Berguedà) i part de Camprodon (Ripollès), encara que no tantes com per a tot l’anís que tenim. Aquí descobrim que les endrines si que arriben a un punt òptim de maduració “a Catalunya”, pel que ja el sabem.
Quantitat: 9 litres (em sobren 6 litres per a l’any vinent)
Resultat: molt afruitat per un bon punt de maduració de la fruita però un pèl massa dolç pel meu gust per la crema d’anís triada aquesta vegada. De totes maneres, una vegada t’hi acostumes, també cau igualment i millor que la gran majoria de patxarans comercials.
Ingredients: Crema d’anís Las Cadenas (Hijos de Pablo Esparza, Villaba – Navarra, 24º), endrines, grans de cafè torrefacte, canyella i vainilla (aquesta vegada la incorporem al preparat).
Elaboració: a una garrafa de vidre amb capacitat de 4 litres, posar-hi 3 litres de la crema d’anís. Acabar d’omplir la garrafa amb les endrines ben netes de fulles (1/4 part de la garrafa o l’equivalent a 1 litre), uns 30 grans de cafè torrefacte, 1 branca de canyella i 1 branca de vainilla. Deixar macerar en un lloc fresc i fosc aproximadament durant 6 mesos.
Aquest any vam aconseguir les endrines, part de La Pobla de Lillet (Berguedà) i part de Camprodon (Ripollès), encara que no tantes com per a tot l’anís que tenim. Aquí descobrim que les endrines si que arriben a un punt òptim de maduració “a Catalunya”, pel que ja el sabem.
Quantitat: 9 litres (em sobren 6 litres per a l’any vinent)
Resultat: molt afruitat per un bon punt de maduració de la fruita però un pèl massa dolç pel meu gust per la crema d’anís triada aquesta vegada. De totes maneres, una vegada t’hi acostumes, també cau igualment i millor que la gran majoria de patxarans comercials.
Ingredients: Crema d’anís Las Cadenas (Hijos de Pablo Esparza, Villaba – Navarra, 24º), endrines, grans de cafè torrefacte, canyella i vainilla (aquesta vegada la incorporem al preparat).
Elaboració: a una garrafa de vidre amb capacitat de 4 litres, posar-hi 3 litres de la crema d’anís. Acabar d’omplir la garrafa amb les endrines ben netes de fulles (1/4 part de la garrafa o l’equivalent a 1 litre), uns 30 grans de cafè torrefacte, 1 branca de canyella i 1 branca de vainilla. Deixar macerar en un lloc fresc i fosc aproximadament durant 6 mesos.
PATXARAN 2007
El 2007, el meu cosí Juanjo de Galdakao em va portar 5 garrafes de crema d’anís Las Cadenas (Hijos de Pablo Esparza, Villaba – Navarra, 24º), aquesta vegada més dolça per mirar de contrastar la verdor de les “endrines catalanes”, doncs inicialment vam pensar que el resultat de l’any anterior igual potser era perquè les endrines a Catalunya no passaven d’aquell grau de maduració.
Malauradament, al 2007 no vam trobar ni una endrina, va ser un any molt dolent tant per a aquestes fruites com per als bolets. Haurem de guardar la crema d’anís i esperar fins l’any següent.
Malauradament, al 2007 no vam trobar ni una endrina, va ser un any molt dolent tant per a aquestes fruites com per als bolets. Haurem de guardar la crema d’anís i esperar fins l’any següent.
PATXARAN 2006
Va ser el primer any d’elaboració de patxaran a La Ferreria. Vaig anar a Bilbo per qüestions de feina i vaig facturar a l’avió una maleta amb tres garrafes de crema d’anís per a l’elaboració (quan encara es podien passar líquids als avions).
Les endrines les vam trobar per una banda a Gallecs, al Vallès Oriental, i per una altra a La Pobla de Lillet, al Berguedà. Al ser el primer any d’elaboració vam collir les endrines una mica verdes (per desconeixement), el que va provocar un patxaran massa aspre, verd.
Quantitat: 9 litres
Resultat: excessivament aspre, però al final en hi vam acostumar i va caure tot.
Ingredients: Crema d’anís Atxa (destileries Barañano, Amurrio – Araba, 24º), endrines, grans de cafè torrefacte i canyella.
Elaboració: a una garrafa de vidre (de les típiques d’abans de bodega de barri, protegides per un cistell de plàstic) amb capacitat de 4 litres, posar-hi 3 litres de la crema d’anís. Acabar d’omplir la garrafa amb les endrines ben netes de fulles (1/4 part de la garrafa o l’equivalent a 1 litre), uns 30 grans de cafè torrefacte i 2 branques de canyella. Deixar macerar en un lloc fresc i fosc aproximadament durant 6 mesos (normalment el patxaran s’elabora entre setembre i octubre i es comença a consumir per Pasqua).
Les endrines les vam trobar per una banda a Gallecs, al Vallès Oriental, i per una altra a La Pobla de Lillet, al Berguedà. Al ser el primer any d’elaboració vam collir les endrines una mica verdes (per desconeixement), el que va provocar un patxaran massa aspre, verd.
Quantitat: 9 litres
Resultat: excessivament aspre, però al final en hi vam acostumar i va caure tot.
Ingredients: Crema d’anís Atxa (destileries Barañano, Amurrio – Araba, 24º), endrines, grans de cafè torrefacte i canyella.
Elaboració: a una garrafa de vidre (de les típiques d’abans de bodega de barri, protegides per un cistell de plàstic) amb capacitat de 4 litres, posar-hi 3 litres de la crema d’anís. Acabar d’omplir la garrafa amb les endrines ben netes de fulles (1/4 part de la garrafa o l’equivalent a 1 litre), uns 30 grans de cafè torrefacte i 2 branques de canyella. Deixar macerar en un lloc fresc i fosc aproximadament durant 6 mesos (normalment el patxaran s’elabora entre setembre i octubre i es comença a consumir per Pasqua).
miércoles, 9 de diciembre de 2009
XVII CLOTXA de la colla
Estrenem el fil de SOBRETAULA amb la XVII celebració de LA CLOTXA, un clàssic de la colla des de 1992 per a les dates del pont de la Puríssima. I encara que molts m’ho discuteixin, vam ser la primera colla al poble que ho va institucionalitzar, doncs encara que sigui un menjar molt popular i habitual a la pagesia de les Terres de l’Ebre, no ho era pas el reunir a tota la colla per gaudir d’aquest àpat.
I és que enguany, ens hem ajuntat 14 adults i 9 crios, que ja mengen més que natros.
La vespra vam fer la inauguració oficial de la jornada rostint una quarta de corder, unes salsitxes i uns xoricets a la graella de La Ferreria, ben regat amb un "Celler de Cal Ferrer 2005"
I què és la clotxa, us preguntareu els profans? La clotxa és un menjar típic de les terres de l’Ebre, que feien (i fan) els pagesos al tros per aprofitar millor la jornada, habitualment a l’hivern durant la recollida de l’oliva.
Hi ha moltes variants, però la que fem nosaltres i que crec que s’acosta més a la tradicional consisteix amb mig pa de pagès buidat de molla que farà de recipient del farcit, i que es torra per guanyar una mica de consistència. El pa es farcirà amb uns tomàquet, ceba i alls escalivats al caliu i una arengada rostida també al caliu, tot ben xafat. Tirarem un bon raig d’oli d’oliva dins el pa, i ho taparem tot amb la molla que abans hem buidat. Ja està a punt per menjar, com si fos un entrepà. Es pot acompanyar amb unes olives negres també escalivades al caliu sucades amb sal. Fàcil, senzill i exquisit.
Com que això es menja al mas, ho vam regar amb un ull de llebre jove de la Cooperativa que begut directament del carretell és elixir dels Déus.
La vetllada va acabar amb un berenar–sopar, petits i grans, d'una quarta de corder, cansalada, xoricet i salsitxa a la brasa, per saciar als reticents amb la sardina.
Bon Profit!!!
I és que enguany, ens hem ajuntat 14 adults i 9 crios, que ja mengen més que natros.
La vespra vam fer la inauguració oficial de la jornada rostint una quarta de corder, unes salsitxes i uns xoricets a la graella de La Ferreria, ben regat amb un "Celler de Cal Ferrer 2005"
I què és la clotxa, us preguntareu els profans? La clotxa és un menjar típic de les terres de l’Ebre, que feien (i fan) els pagesos al tros per aprofitar millor la jornada, habitualment a l’hivern durant la recollida de l’oliva.
Hi ha moltes variants, però la que fem nosaltres i que crec que s’acosta més a la tradicional consisteix amb mig pa de pagès buidat de molla que farà de recipient del farcit, i que es torra per guanyar una mica de consistència. El pa es farcirà amb uns tomàquet, ceba i alls escalivats al caliu i una arengada rostida també al caliu, tot ben xafat. Tirarem un bon raig d’oli d’oliva dins el pa, i ho taparem tot amb la molla que abans hem buidat. Ja està a punt per menjar, com si fos un entrepà. Es pot acompanyar amb unes olives negres també escalivades al caliu sucades amb sal. Fàcil, senzill i exquisit.
Com que això es menja al mas, ho vam regar amb un ull de llebre jove de la Cooperativa que begut directament del carretell és elixir dels Déus.
La vetllada va acabar amb un berenar–sopar, petits i grans, d'una quarta de corder, cansalada, xoricet i salsitxa a la brasa, per saciar als reticents amb la sardina.
Bon Profit!!!
lunes, 30 de noviembre de 2009
Ja hi som!
Què és LA FERRERIA? Doncs com explico al meu perfil, LA FERRERIA és un punt de trobada, un lloc on compartir viandes, vi i licor, bona companyia i conversa, un lloc on s’atura el temps: una SOBRETAULA sense fi.
No sé fins on arribaré, però des d’aquí intentaré fer un buidat de memòria del meu passat musical, de les meves aficions radiofòniques i cinematogràfiques, portar una bitàcola sobre el vi que crio, i els licors i conserves que elaboro.
El que tinc clar és que no pretenc donar cap lliçó ni ensenyar ni demostrar res, sino que explicaré les coses tal i com les he fet o les he viscut, pel que la exactitut acadèmica o documental del que escrigui pot no ser gaire rigurosa, però serà sempre la meva experiència.
Deixo com a presentació una escena de cinema on s’ajunten dues de les meves aficions: el món del vi i el cinema de terror clàssic, encara que aquesta escena en concret és més pròpia d’una comèdia.
Malgrat la foto del meu perfil, em sento més identificat amb el personatge de Montresor que amb el de Fortunato, però és que aquí, el Vincent Price amb el seu histrionisme, està genial.
Referència: Tales of Terror (Roger Corman, 1962), capítol 2 “The Black Cat” basat en els contes d’Edgar Allan Poe “The Black Cat” i “The Cask of Amontillado”
No sé fins on arribaré, però des d’aquí intentaré fer un buidat de memòria del meu passat musical, de les meves aficions radiofòniques i cinematogràfiques, portar una bitàcola sobre el vi que crio, i els licors i conserves que elaboro.
El que tinc clar és que no pretenc donar cap lliçó ni ensenyar ni demostrar res, sino que explicaré les coses tal i com les he fet o les he viscut, pel que la exactitut acadèmica o documental del que escrigui pot no ser gaire rigurosa, però serà sempre la meva experiència.
Deixo com a presentació una escena de cinema on s’ajunten dues de les meves aficions: el món del vi i el cinema de terror clàssic, encara que aquesta escena en concret és més pròpia d’una comèdia.
Malgrat la foto del meu perfil, em sento més identificat amb el personatge de Montresor que amb el de Fortunato, però és que aquí, el Vincent Price amb el seu histrionisme, està genial.
Referència: Tales of Terror (Roger Corman, 1962), capítol 2 “The Black Cat” basat en els contes d’Edgar Allan Poe “The Black Cat” i “The Cask of Amontillado”
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
