Antecedents Musicals

El que té ser fill de músic és que pots arribar a odiar la música si als 8 anys et matriculen a un conservatori de música de tall clàssic, però això ho deixo per una altra història: aquí em centraré en la música com a consumidor de la mateixa.

Què vaig mamar de petit? Doncs m’imagino que el que la majoria, les bestieses habituals de música infantil, i com no, ara que torna a estar de moda, “La Trinca”, més endavant “Huapachá Combo”...d’aquí que sortís com sortís jo a nivell d’intèrpret i compositor: música + humor + performance = espectacle i diversió. Potser al final de la meva infantesa es va començar a veure algun tret diferencial respecte a la resta de companys de la meva edat quan van caure a les meves mans uns quants singles “diferents” dels que destacaria: “Un paso adelante...” de Madness, “Rama Lama Ding Dong” de Rocky Sharpe & The Replays (seguim amb el performance), “My Sharona” de The Knack, i “I don’t like Mondays” dels Boomtown Rats. Música molt diversa però poc habitual dins el meu cercle.

En el pas de la bàsica al batxillerat, vaig viure els booms Rock & Ríos i Tequila com quasi bé tots els de la meva generació (va ser la banda sonora de les colònies de fi de curs d’aquell 1982 de Naranjito, repetit i corejat una i altra vegada). I com no: quin no ha estat heavy alguna vegada? El boom de Barón Rojo i Obús aquí, Iron Maiden i AC/ DC a nivell internacional (llavors encara no teníem als “classics” al nostre abast), entre molts d’altres.

Durant l’adolescència vaig patir el boom de les radio fórmules, el que em va fer escoltar molt techno comercial, guardant un especial record dels China Crisis, ara no sabria dir per què, però el que realment em va marcar a aquesta etapa de la meva vida van ser dos fets:

1. La discografia del pare de l’Arxi, un malalt de la música que es deixava una pasta amb discs i equips de música, cosa que em sorprenia gratament (no hi veia als meus pares, amb una actitud així)

2. La cinta de casset que em va deixar el Pere de Terrassa amb cançons de la llavors anomenada “movida madrileña”

A través del primer vaig aconseguir el “Complete Madness”, un disc que marcaria la meva vida musical (em considero el fan nº 1 d’aquesta banda) i també el “Gosh It’s” i “Forgin’ Ahead” dels Bad Manners, el que iniciaria la meva clara inclinació cap el món de l’ska, així com els tres discs dels Blues Brothers, el que iniciaria un aprofundiment en la recerca de la música negra americana, principalment el blues i el soul. A partir dels anglesos vaig accedir a altres bandes que també em marcarien molt com són els Dexys Midnight Runners o els King Kurt.

A través del segon vaig descobrir el costat desenfadat, despreocupat, provocador, fresc, grotesc i creatiu de la música a través de diferents grups d’aquella moguda, en la que més tard m’hi vaig posar molt: hi havia els Pegamoides, Aviador Dro, Estación Victoria, Radio Futura, Loquillo, Inhumanos, Peor Impossible, La Mode, Poch i Rossendo (sento incloure’l a aquest sac però hi era, a la cinta).

Doncs si posem tot això a una cocktelera, i hi afegim el boom Gurruchaga amb la Mondragon (quin concert més bo, al Born, amb el Loquillo), tenim un cocktail de música - banda – show – performance – diversió que defineix a la perfecció la meva actitud en vers la música.

A partir d’aquí, a l’edat universitària, ja em vaig “professionalitzar” com a consumidor musical, però això ho deixo per a un altre dia.