L'AFICIÓ PEL MÓN DEL VI (II)

Com deia al post precedent, un parell de fets van marcar un punt d’inflexió en la meva actitud en vers el món del vi:

1. La rehabilitació de l’antiga ferreria familiar als baixos de la casa al poble en un celler
2. Conèixer l’Àlvaro Palacios

El primer dels fets em va induir a fer criança de vi a la Ferreria (això ho tractaré en un fil paral•lel). També em va fer adonar que això d’acumular caixes de vi no és molt bona idea si no tens un local amb condicions òptimes per a la conservació del vi, i la ferreria precisament no era un local òptim doncs a l’estiu la temperatura podia pujar fins els 25º. Vaig observar que algunes ampolles s’havien passat, el vi estava més envellit del que li corresponia.

El segon fet el va provocar el meu oncle, que treballava per a l’Àlvaro Palacios, propiciant una visita al seu Celler a Gratallops. Impressionant, vam visitar la finca Dofí amb el seu Suzuki, vam fer uns tasts directes de bota de Terrasses, Dofí i Ermita. I el més impressionant: ens va regalar una ampolla petita sense etiquetar d’Ermita, “para cenar” va dir el catxondo (amb pany i forrellat, l’he guardat fins fa poc...). Bé, aquesta visita més la posterior ronda per Porrera i Gratallops on vaig adquirir unes quantes ampolles d’aquestes localitats (Onix, Solanes, l’Arc) em van fer adonar que sempre bevia el mateix, que potser m’havia d’obrir a provar coses noves

En aquest moment vaig decidir adquirir una Vinoteca per a Barcelona, per emmagatzemar-hi els millors vins que tingués, fer un curs de tast a l’Incaví per posar una mica de ciència a tot el que tastava (mai he aconseguit posar-la, és la meva assignatura pendent), i fer-me soci d’un club de vins per ampliar les meves mires a nous vins.

Aquesta darrera idea va ser molt bona, doncs durant 5 anys vaig anar coneixent nous Rioja, nous Ribera, he descobert el Bierzo, Jumilla, Yecla, Cigales, Castilla y León, Tierra de Castilla, els Toro, Zamora, Somontano, Navarra, Madrid, La Mancha, més Rioja, més Ribera, més Castilla (en totes les seves variants), tempranillo, més tempranillo, tinta fina, tinta de toro...en fi, que tornàvem a estar com al principi: excepte comptades ocasions, ull de llebre i més ull de llebre. Uns vins molt bons, potser excepcionals, però vins molt plans, “más de lo mismo”, vins molt bons però que ja ni em sorprenien ni m’emocionaven.

5 anys em va costar adonar-men...tot girava en torn al mateix, unes bodegues que semblaven clons, entre tots estàvem mantenint als “nuevos señoritos del vino” de les castelles (“estudié enología en Francia, cogí la bodega familiar, pusimos inoxidable y roble nuevo y ahora hacemos un vino moderno”): un sol vi català en cinc anys, cap valencià, cap mallorquí, cap d’andalús, cap d’extremeny...ja no sabia si estava a un club de vins o a un clan, a una secta.

Qui em va ajudar a obrir els ulls en aquest sentit va ser l’amo d’una petita Vinoteca d’Ainsa, als Pirineus d’Osca, però això ho deixo per a un altre dia, on parlaré de la meva tercera (i actual) fase.

XXIII PASQUA de la colla

Ja ha passat una altra Pasqua, un dels clàssics anuals amb la colla. Enguany ha estat la XXIII celebració des de que jo hi participo. Aquesta festa tradicional, que es celebra el diumenge i dilluns de Pasqua, no es fa amb la família si no amb la colla, i aprofitant l’arribada de la primavera, totes les colles surten a dinar als masos. Què es menja? Tradicionalment un dels dies no falla un arròs, i l’altre corder i carxofes al caliu, encara que últimament també s’aprofita per fer una calçotada. Enguany hem estat 10 adults i 9 criatures.


Com acostuma a passar, aquestes jornades populars van acompanyades d’una vespra més tranquil•la a casa, al Celler. Aquesta vegada va tocar txuleton i filet de bou a la brasa, dels Valles del Esla: impressionant. Algun dia faré un monogràfic sobre txuletons i la seva cocció. La carn va estar acompanyada per uns entrants de pernil d’ànec i foie (amb reducció de mòdena) marca de la casa. Els entrants van estar regats amb un Mendall Finca Espartal 2009 del Celler Laureano Serres Montagut (vi natural de la Terra Alta fora de la D.O., que vam estar visitant aquell mateix matí), una garnatxa jove, explosió de fruita, que hi va maridar molt bé (no només de blancs viu l’ànec), i la carn amb un Baltasar Gracián Garnacha Viñas Viejas 2007 de Bodegas San Alejandro (DO Calatayud, que també havíem visitat uns dies abans) per continuar amb la garnatxa, aquesta vegada amb més cos i profunditat. Exquisit, tot plegat.

Bon profit!