L'AFICIÓ PEL MÓN DEL VI (II)

Com deia al post precedent, un parell de fets van marcar un punt d’inflexió en la meva actitud en vers el món del vi:

1. La rehabilitació de l’antiga ferreria familiar als baixos de la casa al poble en un celler
2. Conèixer l’Àlvaro Palacios

El primer dels fets em va induir a fer criança de vi a la Ferreria (això ho tractaré en un fil paral•lel). També em va fer adonar que això d’acumular caixes de vi no és molt bona idea si no tens un local amb condicions òptimes per a la conservació del vi, i la ferreria precisament no era un local òptim doncs a l’estiu la temperatura podia pujar fins els 25º. Vaig observar que algunes ampolles s’havien passat, el vi estava més envellit del que li corresponia.

El segon fet el va provocar el meu oncle, que treballava per a l’Àlvaro Palacios, propiciant una visita al seu Celler a Gratallops. Impressionant, vam visitar la finca Dofí amb el seu Suzuki, vam fer uns tasts directes de bota de Terrasses, Dofí i Ermita. I el més impressionant: ens va regalar una ampolla petita sense etiquetar d’Ermita, “para cenar” va dir el catxondo (amb pany i forrellat, l’he guardat fins fa poc...). Bé, aquesta visita més la posterior ronda per Porrera i Gratallops on vaig adquirir unes quantes ampolles d’aquestes localitats (Onix, Solanes, l’Arc) em van fer adonar que sempre bevia el mateix, que potser m’havia d’obrir a provar coses noves

En aquest moment vaig decidir adquirir una Vinoteca per a Barcelona, per emmagatzemar-hi els millors vins que tingués, fer un curs de tast a l’Incaví per posar una mica de ciència a tot el que tastava (mai he aconseguit posar-la, és la meva assignatura pendent), i fer-me soci d’un club de vins per ampliar les meves mires a nous vins.

Aquesta darrera idea va ser molt bona, doncs durant 5 anys vaig anar coneixent nous Rioja, nous Ribera, he descobert el Bierzo, Jumilla, Yecla, Cigales, Castilla y León, Tierra de Castilla, els Toro, Zamora, Somontano, Navarra, Madrid, La Mancha, més Rioja, més Ribera, més Castilla (en totes les seves variants), tempranillo, més tempranillo, tinta fina, tinta de toro...en fi, que tornàvem a estar com al principi: excepte comptades ocasions, ull de llebre i més ull de llebre. Uns vins molt bons, potser excepcionals, però vins molt plans, “más de lo mismo”, vins molt bons però que ja ni em sorprenien ni m’emocionaven.

5 anys em va costar adonar-men...tot girava en torn al mateix, unes bodegues que semblaven clons, entre tots estàvem mantenint als “nuevos señoritos del vino” de les castelles (“estudié enología en Francia, cogí la bodega familiar, pusimos inoxidable y roble nuevo y ahora hacemos un vino moderno”): un sol vi català en cinc anys, cap valencià, cap mallorquí, cap d’andalús, cap d’extremeny...ja no sabia si estava a un club de vins o a un clan, a una secta.

Qui em va ajudar a obrir els ulls en aquest sentit va ser l’amo d’una petita Vinoteca d’Ainsa, als Pirineus d’Osca, però això ho deixo per a un altre dia, on parlaré de la meva tercera (i actual) fase.