L’AFICIÓ PEL MÓN DEL VI (I)

Des de quant ve la meva afició pel vi? Ni me’n recordo...de quan tenia 3 anys i l’oncle Joaquin em prenia al celler de casa seva a fer el “gotet” de mistela, de quan tenia 4 anys i tot sopant bevia un porronet de vi amb gasosa mentre mirava els dibuixos animats dels Beatles (us ho juro, existien), de quan la iaia em treia un plat de rodots amb xocolata i un gotet de vi ranci, de quant la tia Cinta preparava aquelles llesques de pa amb vi i sucre per berenar...des de sempre: és el que té venir d’un poble on tothom té botes a casa i no falta mai el vi, això es converteix un element quotidià.


L’adolescència, una de les coses que porta, és voler trencar amb tot, ser diferent, el que em va dur deixar de banda el vi per dedicar-me exclusivament a la cervesa: litres i litres de cervesa fins que un dia l’estómec diu que ja no n’hi cap ni una gota més i et fa passar als combinats (primer Bacardí amb Cola i després Gin Tònic). També influeix al canvi el que comencés a guanyar-me els primers duros, és clar.

De fet no vaig tornar de forma seriosa al món del vi fins que vaig començar a sortir amb la meva dona, coincidint amb l’època que van començar a embotellar el vi a la cooperativa del poble. Vaig començar amb “Riojas de a mil”, com eren els Cune, Siglo, Coto, Viñarreal, algún Càceres, Faustino o Arienzo, y molt esporàdicament algún Riscal, Murrieta o Imperial, i amb blancs catalans tipus Blanc Pescador i Viña Esmeralda. Per aquesta època vam descobrir, i ens vam fer habituals del Celler de Sants (fins hi tot hi vam fer el bateig de la nena), el que ens va obrir el meravellós món dels “Ribera de a mil quinientas” com eren els Protos, Arzuaga, Pesquera, així com als Raïmats catalans.

A partir d’aquí vam començar a planificar els nostres viatges anuals a Galícia parant a diferents bodegues per carregar vi per a casa, doncs amb la nena ja no podíem sortir tant, descobrint que hi havia Riojas i Riberas apart dels que hi ha al súper: anàvem per la “ruta nord” de La Rioja Alavesa / Alta (descobrint els Vallobera, Altun, Sierra Cantabria, Solagüen, Señorío de P. Peciña, Viña Saturnia, Santa Daría...), parant a dinar un bon menú Riojano a Briñas, i tornant per la “ruta sud” de la Ribera del Duero (descobrint els Arco de Curiel, Callejo, Cillar de Silos, Conde de Siruela, Marqués de Velilla, Viña Pedrosa, El Lagar de Isillas...), evidentment parant a dinar un bon “asado” a Aranda de Duero. Encara que em faci una mica de vergonya dir-ho, vaig arribar a acumular unes 120 ampolles a casa, tot coincidint amb la rehabilitació de La Ferreria. En quant a blancs, comença la apertura cap a la gran família galega (ribeiros, albariños i godellos), axi com als Chardonnays catalans (Raïmat i Jean Leon, sobre tot). La inauguració de la Ferreria, juntament amb una coincidència familiar amb la bodega d’Álvaro Palacios a Gratallops, va marcar un punt d’inflexió en la meva percepció del món del vi, però això ho deixo per a un altre dia.